Jaume Puigbò: sensibilitat i
geometria
Sí va ser una
sorpresa descobrir que en Jaume Puigbò pintava. No semblava que el seu tarannà
l’hagués de dur cap aquí. En ell s’uneixen les facetes de persona de grans
coneixements i inquietuds científiques –llicenciatura en matemàtiques, màster a
Brown University als Estats Units, aguda intel·ligència–, amb l’home d’empresa
que, tot i haver-se sentit més atret, potser, pel món pur de l’alta matemàtica,
s’ha hagut de comprometre amb l’empresa familiar, que ha tirat endavant
brillantment, amb una capacitat d’innovació exemplar. Tenir un taller de
pintura a casa, sentir parlar la Maria Dolors de pintura, visitar exposicions, li
ha desvetllat una faceta d’explorador visual.
La mena
d’obres que fa són adients a un esperit matemàtic. Formes pures. Colors purs
-quina serenitat a l’esperit poden aportar les matemàtiques!- No és estrany que
Plató prohibís l’accés a la seva Acadèmia als qui ignoressin geometria, com a
entrellat d’una realitat més profunda. Geometria i pintura abstracta tenen una
llarga complicitat. N’esmentaré un exemple que ens serà útil per a observar amb
més profunditat aquestes pintures: les obres de Pietr Mondrian i Theo van
Doesburg. Mondrian: blaus, vermells, grocs, blancs, alguna vegada ocres, línies
negres horitzontals i verticals. Quadrícules. Un estil definit i recognoscible,
que ha donat lloc a un decorativisme: vestits, mobles, cases, sabates, bosses.
Van Doesburg, en canvi, amb colors semblants, emprà preferentment les línies
diagonals. Quina baralla hi hagué entre Mondrian i van Doesburg per aquest
motiu! Però és més que una anècdota: hi havia en joc una visió del món, més
ordenada en Mondrian, més dinàmica en van Doesburg. Un quadrat és estable i un
rombe és inestable, de manera que emprar l’un o l’altre suggereix visions
diverses del món: permanència i solidesa, o expectació de novetats.
Considerem altres
pautes expressives de la geometria: les línies rectes llargues suggereixen
forces que avancen amb decisió, sense oposició ni resistència; línies trencades
suggereixen incerteses, drames, col·lisions, incògnites. Trobem ja aquestes
disquisicions, per exemple, en els moviments de l’atomisme determinista de
Demòcrit –línies rectes– i el d’Epicur –línies trencades. No és el mateix,
tampoc, una línia negra gruixuda que una línia negra fina com a separació entre
dos camps de colors: una suggereix barrera, l’altra, permeabilitat. Faig
aquests comentaris perquè vegin com unes línies poden suscitar passions, i
perquè puguin percebre més matisos en les exploracions de Jaume Puigbò, sense
necessitat de buscar referents concrets ni d’abandonar la puresa de la geometria.
Mirin Mondrian
i veuran com l’obra que presenta en Jaume Puigbò té molt poc a veure amb ell. Les
línies negres de Puigbò són molt més contundents i les seves orientacions més
diversificades, i la seva paleta de colors és més diversa que la de Mondrian,
tot i que cada quadre per separat tendeixi sovint a la sobrietat –tret d’obres
com el “Mosaic de formes i colors”: una diversitat de colors en formes
irregulars. Vegin l’”Asimetria de quadrilàters”: traços negres potents,
inclinats i asimètrics, sobre un fons gris blanquinós. Sobrietat extrema. Un
joc de forces. Una suma de vectors. Examinin-la més encara: una línia inclinada
i recta, poderosa, travessa tot el quadre, i dues altres emergeixen en angles
diferents: continuïtat i aventura. Mirin la “Quadrícula”: la línia negra
inclinada té quelcom de feridor, com la irrupció d’una realitat inquietant que
fereix l’ordre de les quadrícules que donen títol a l’obra. Ens produeix la sensació oposada, en canvi,
el quadre “Ordre en mig d’una crisi”: una verticalitat blava i serena entre
dues zones amb línies inclinades i cromàtiques diverses. Per acabar, vull
comentar l’”Ona blava”, que en lloc de rectes presenta un diàleg entre
curvatures. El punt de contacte entre les dues àrees blaves esdevé, es vulgui o
no, el protagonista del quadre: un punt que esdevé una expectativa hipnòtica,
com els punts singulars que en matemàtiques o física representen, alhora,
incertesa i creació.
Els deixo, en
fi, en companyia de les obres dels dos pintors –és la primera vegada, em diu la
senyora Àngels Pi, que exposa l’obra d’un matrimoni, i admira la forta
personalitat de cadascun, tan diferent–, i els invito a deixar-se dur per
elles, cap a on l’esperit de cadascú el vulgui portar.
David Jou i
Mirabent
